lunes, 15 de diciembre de 2008
És així ,siusplau, LA NIT 1956
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—La Mort.
La Mort ve descalça:
quan se'n va duu socs
que van fent
cloc... cloc... cloc... cloc...
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—¿Qui és?
...cloc... cloc... cloc... cloc...
La poesia aquesta pertany a Vicent Andrés i Estellés el seu titol es"És així siusplau,la nit" (1956)
Que podem trobar dins l'obra la nit, aquesta obra inclou varis poemes els quals tenen per tema principal la mort de la seva filla la qual va morir amb només 4 mesos, el fet de posar el títol de
"la nit" és perque aquesta paraula és simbol de foscor,soletat ,mort.
Aquest poema com ja he dit abans pertany al grup de poemes que parlen sobre la mort de la seva filla, però aquest en concret es centra més en el acte de la mort més que en la seva filla.
Aquest poema sería com un diàleg ja que hi ha interrogacions i guions que indiquen que és una conversació ,per tant, que intervé més d'una persona.
I en quant a la seva métrica diriem que té vers bisíl·lab i les paraules monosíl·labes amb rima assonant en -o i rima consonant .
Per últim en aquest text trobem diversos recursos literaris, la personificació de la mort durant
tot el text,també inetrrogacions retoriques en diferentes versos com en 9,11,13 entre altres.L'antítesi(ve i se'n ve, descalça i duu socs), al·literació(cloc... cloc... cloc... cloc...).
Canço de bressol, la nit(1956)
Jo/ tinc/ u/na/ Mort/ pe/ti/ta, -Té 7 sil·labes
meua i ben meua només,
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d’allò meu, el més meu.Molt més meu
que la vida,amb mi va i amb mi se’n ve.
És la meua ama,
i és l’amadel corral i del carrer,
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.
La cançó aquesta parla bàsicament de la desgràciada mort de la seva fillai com l'autor viu aquesta situació.Podem observar que repeteix moltes vegades el pronom "jo" poètic,a més podem observar que aquest utilitza continuament paraulesdel dialecte València. És un romanç heptasíl·lab on tots els parells rimen en asonant.
El tema princiapal es la mort la vida i fa una añorança a la mort de la nena.
S'utlilitza el substantiu nit com metàfora de la foscor i per tant també fa referencia a la mort.
meua i ben meua només,
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d’allò meu, el més meu.Molt més meu
que la vida,amb mi va i amb mi se’n ve.
És la meua ama,
i és l’amadel corral i del carrer,
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.
La cançó aquesta parla bàsicament de la desgràciada mort de la seva fillai com l'autor viu aquesta situació.Podem observar que repeteix moltes vegades el pronom "jo" poètic,a més podem observar que aquest utilitza continuament paraulesdel dialecte València. És un romanç heptasíl·lab on tots els parells rimen en asonant.
El tema princiapal es la mort la vida i fa una añorança a la mort de la nena.
S'utlilitza el substantiu nit com metàfora de la foscor i per tant també fa referencia a la mort.
Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a burjassot, ala comarca de l'Horta de València.El seu pare era el forner del poble tenía una germana, Carme a la qual es citada en bastants versos al igual que els pares d'aquest.
La vocació litrària es va desvetllar mol aviat en Vicent Andrés Estellés, però no per al costat de la poesia sinó del teatre tot i que sobre els anys 1935-36 va començar a ecriure poesia.
Quan va començar la guerra civil Espanyola el només tenia 12 anys i va començar a ecriure algunes peçes teatrals que ell anomenava "de combat".
llegía libres d'autors importants com García Lorca,Antonio Machado..entre altres.
Acabada la guerra ca comnçar a treballar de forner,com el seu pare més tarde d'orfebre, de mecanògraf i d'ordenança.
En 1942 va publicar el seu primer aeticle al diari "jornada" i a partir d'aquest fet va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola oficial de periodisme de Madrid, va publicar poesies que eran la traducció castellana de poemes que havia escrit en català.
L'any 1945 va anar a fer de soldat a Navarra on va esciure poesia en català.En tonrnar a València , el 1948,va començar a treballar com periosdista a "las Provincias" publicació d ela qual va arribar a ser el redactor en cap el 1958,càrrec que va exercir fins a 1978, que va ser arbitaràriament substituït.
Ja instal·lat a València escriu poemes en català, cap als inicis del cinquanta estableix relacions d'amista amb autors importants comManuel Sanchis,Joan Fuster..
El seu primer llibre va ser, ciutat a cau d'orella,(1953). En 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, i deu mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. També recull la desesperació com a pare al cant III de Coral romput. La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina. Després, publicaria Donzell amarg (1958), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966). Poeta extraordinàriament prolífic, editava al començament de forma molt dispersa, corregia i refeia els primers llibres a partir d´un corpus que ell mateix havia anomenat "els manuscrits de Burjassot", de difícil datació a causa d´aquest continuat procés de reelaboració. Durant els anys seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians
Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a burjassot, ala comarca de l'Horta de València.El seu pare era el forner del poble tenía una germana, Carme a la qual es citada en bastants versos al igual que els pares d'aquest.
La vocació litrària es va desvetllar mol aviat en Vicent Andrés Estellés, però no per al costat de la poesia sinó del teatre tot i que sobre els anys 1935-36 va començar a ecriure poesia.
Quan va començar la guerra civil Espanyola el només tenia 12 anys i va començar a ecriure algunes peçes teatrals que ell anomenava "de combat".
llegía libres d'autors importants com García Lorca,Antonio Machado..entre altres.
Acabada la guerra ca comnçar a treballar de forner,com el seu pare més tarde d'orfebre, de mecanògraf i d'ordenança.
En 1942 va publicar el seu primer aeticle al diari "jornada" i a partir d'aquest fet va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola oficial de periodisme de Madrid, va publicar poesies que eran la traducció castellana de poemes que havia escrit en català.
L'any 1945 va anar a fer de soldat a Navarra on va esciure poesia en català.En tonrnar a València , el 1948,va començar a treballar com periosdista a "las Provincias" publicació d ela qual va arribar a ser el redactor en cap el 1958,càrrec que va exercir fins a 1978, que va ser arbitaràriament substituït.
Ja instal·lat a València escriu poemes en català, cap als inicis del cinquanta estableix relacions d'amista amb autors importants comManuel Sanchis,Joan Fuster..
El seu primer llibre va ser, ciutat a cau d'orella,(1953). En 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, i deu mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. També recull la desesperació com a pare al cant III de Coral romput. La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina. Després, publicaria Donzell amarg (1958), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966). Poeta extraordinàriament prolífic, editava al començament de forma molt dispersa, corregia i refeia els primers llibres a partir d´un corpus que ell mateix havia anomenat "els manuscrits de Burjassot", de difícil datació a causa d´aquest continuat procés de reelaboració. Durant els anys seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians
Suscribirse a:
Entradas (Atom)